L’antifranquisme terrassenc entre la il·lusió i el desencís

La negra nit franquista, forma que pren el nazi-feixisme a Espanya, arriba després d’un salvatge genocidi i d’una brutal destrucció dels béns materials que garantien la vida. Però continuarà tenyida de sang i misèria. Així, a la fam, les malalties i la mort per les dures condicions de vida patides per les classes populars, caldrà afegir-hi els consells de guerra, les tortures, la presó, el desterrament, els afusellaments o l’exili.

La dictadura feixista del general Franco, que és mort i destrucció, tenia com a objectiu cabdal destruir l’esperança de tornar a viure en democràcia i llibertat. Per assolir aquest principi no dubtà al llarg de prop de quaranta anys a continuar assassinant o reprimint qualsevol intent de lluita per recuperar les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya.

Però la voluntat de lluita del poble treballador –unes vegades clandestina i d'altres obertament pública– resistirà la maquinària propagandística i repressiva del règim franquista, pagant-ne però un preu elevat.

La dictadura s’anirà adaptant als nous escenaris internacionals i modificant aparentment la seva fisonomia, però no deixarà mai d’actuar de forma ferotge contra qualsevol oposició. Ser antifranquista, de veritat, com ho van ser al llarg de tota la dictadura els homes i dones del PSUC, no els sortia gratis, ni a ells ni a les seves famílies. Terrassa va ser una les ciutats que més va patir aquesta repressió, i més de cent persones foren processades pel feixista Tribunal d’Ordre Públic (TOP).

Dures condicions de vida

 
Una constant de tota la dictadura serà la lluita contra les dures condicions de vida i treball, pròpies de la dictadura. Lluitar per llocs de treballs sans i segurs, salaris dignes, o per l’accés a l’habitatge, l’ensenyament o la sanitat, eren considerades accions subversives.

Els empresaris denunciaven els antifranquistes per tal de garantir els seus beneficis, i perquè els serveis repressius, tant de falange com de les Forces de Ordre Públic (Policia o Guardia Civil), aturessin durament les protestes o vagues.

La vaga del 1951

 
A partir de l’any 1946, petits nuclis inicien la resistència antifeixista. Així, comencen a aparèixer cèl·lules clandestines del PSUC, la CNT, el Front Nacional de Catalunya o un petit moviment de dissidència catalanista i catòlic. Les primeres accions de carrer van ser la vaga del 1951 i la de les Bicicletes del 1956 que demanaven augment del salaris i la reducció de la jornada laboral i dels preus dels productes bàsics.

El PSUC és el cor de la protesta i és capaç de vincular reivindicacions socials i laborals.
La riuada del 1962 va significar l’aparició d’una aliança antifranquista, que intentarà combinar tres formes de lluita: la clandestina, la pública de carrer i la institucional (municipalisme democràtic i infiltració sindical). La nova oposició estarà formada pels comunistes (en menor mesura per altres forces), els capellans obrers i certs sectors de la democràcia cristiana catalanista.

Aquesta aliança significarà l’aparició d’un moviment obrer de base, format per comissions d’obrers, les Comissions Obreres (CCOO), també d’un fort moviment veïnal i d’un municipalisme capaç de derrotar els representants de la dictadura en dues ocasions (el 1967 i el 1972).

L'octubre del 1967

 
El punt d’inflexió de la lluita antifranquista terrassenca es va produir amb la manifestació del 27 d’octubre del 1967, quan per primera vegada els obrers no retrocedeixen davant de la repressió, sinó que s’hi enfronten.

L’oposició antifranquista creixerà. Així, al marge del PSUC i les Joventuts Comunistes (JC), sorgiran nuclis socialistes vinculats al FOC (Front Obrer de Catalunya) i activistes sindicals sorgits de l’obrerisme cristià (JOC i HOAC), amb els comunistes del PSUC i altres les CCOO. Finalment, a les acaballes dels seixanta es crearà el primer organisme d’unitat democràtica, la Comissió Cívica.

Malson per a les autoritats

 
La lluita antifranquista esdevé un malson per a les autoritats franquistes locals i la ciutat es coneguda amb el sobrenom de «Terrassa la Roja». La repressió no s’atura però encara menys la solidaritat. La societat s’organitza per ajudar els detinguts, els presos i les seves famílies amb el Comitè de Solidaritat de Terrassa.

La gran eclosió de l’antifranquisme es produirà en els anys setanta. L’hegemònic PSUC veu aparèixer una extrema esquerra molt fragmentada (PCEi, Bandera Roja, LCR, PORE, PTE, ORT). Alhora que es dissol el FOC, reneix la CNT, arribada la lluita armada de la mà del FAC (Front d’Alliberament de Catalunya) i es constitueixen tot un conjunt de moviments socials de caràcter juvenil, ecologista, feminista, estudiantil, etc.

El 1971 es constitueix l’Assemblea Democràtica de Terrassa, abans i tot que l’Assemblea de Catalunya, com a organisme antifranquisme unitari i de consens, format per partits polítics, sindicats, associacions de veïns i també diferents moviments socials i personalitats de tot l’espectre polític democràtic egarenc, des del PSUC (Roc Fuentes) fins a UDC (Joaquim Badia).

Una profunda crisi social

 
La fi de la dictadura va deixar la ciutat de Terrassa submergida  en una profunda crisi econòmica, social i política.

El debat entre ruptura o pacte va solucionar-se amb la celebració de les denominades “cumbres” (cimera) i la Carta de Terrassa, un pacte impulsat pels sindicats i partits polítics per exigir al govern mesures urgents contra la crisi. La ciutat, malgrat tot, es mobilitza per les llibertats democràtiques i pels drets socials, laborals i nacionals de forma multitudinària (manifestacions i vagues obreres, Marxa per la Llibertat o Diada de l’11 de setembre del 1976). Així, al costat del crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, hi trobem les reivindicacions dels aturats o dels obrers sense habitatge.

Els patiments dels lluitadors antifranquistes terrassencs que arriscaren llibertat, patrimoni, família i vida es concreta en un règim de llibertats que per a molts d’ells no era suficient, ja que tornava a deixar a la majoria, els treballadors, en unes condicions de treball i vida deplorables. Un fort desencís creixerà en els antifranquistes, que volien una democràcia social i nacional més avançada, en veure la ciutat fortament colpida per la crisi econòmica i sense cap tipus de suport.

La societat terrassenca i la democràcia encara tenen un deute històric i un exercici públic de reconeixement amb els lluitadors antifranquistes, que ho arriscaren tot sense demanar res.