dijous, 17 de juliol de 2014

La Terrassa franquista contra el poble i la democràcia.

Terrassa és filla de la indústria i la immigració –com Catalunya– i ho és en una relació dialèctica, que generarà fortes contradiccions entre una burgesia caciquil i explotadora i una classe obrera que lluitarà per recuperar els drets usurpats pel cop d’estat franquista.  El creixement demogràfic i econòmic, juntament amb la lluita de classes, col·locarà a la ciutat en el mapa econòmic i polític de l’Espanya franquista.

La burgesia industrial terrassenca, nucli central de la classe dominant, bastirà un nou món, així al llarg del segle XX iniciarà uns canvis tecnològics transcendentals que milloraran la producció, incrementaven la productivitat i lògicament els seus beneficis. La producció de llana regenerada, el pentinatge i la filatura d’estam, amb productes de alta qualitat; donaran pas a la diversificació industrial, el gènere de punt, la construcció de maquinària tèxtil, la de components elèctrics gràcies a l’energia elèctrica, convertint la vella Ègara en una de les grans fàbriques de Catalunya i Espanya. 

Per garantir aquesta expansió calien recursos financers, humans i noves institucions de caire econòmic i polític. Així va néixer un important sector bancari (Caixa d’Estalvis de Terrassa o el Banc de Terrassa), una escola superior d’indústries dedicada a la formació de tècnics tèxtils, però noves institucions (Cambra de Comerç o Institut Industrial de Terrassa). La burgesia terrassenca, recolzada pels gran propietaris, mostrarà una extraordinària endogàmia que la convertirà en un cercle tancat i cohesionat de unes poques famílies; sotmeses i alhora representades políticament per Alfons Sala i el salisme, que fen gala de terrassenquisme defensava llurs interessos privats i de classe, recolzat en un paternalisme reaccionari, monàrquic, anticatalanista i catòlic. La burgesia local tenia però, un objectiu de molt més ambiciós, volia influir en la promulgació de lleis que afavorissin llurs interessos (el manteniment dels aranzels, proteccionisme o legislació laboral), i això ho va fer des de Madrid on sempre va tenir una important presència.

La burgesia industrial controlarà el poder polític municipal, situant als seus homes a l’ajuntament, però les decisions transcendentals es prendran sempre en petits cercles empresarials. Políticament el salisme, anirà apropant-se a posicions filofeixites, així, Sala serà a Catalunya l’home del Bloque Nacional de Calvo Sotelo, defensant la unitat d’Espanya, la jerarquia, el corporativisme y catolicisme. La derrota de la república democràtica permetrà el retorn de la burgesia al poder, recuperaran les seves fabruiqesu en bon estat i preparades per a la producció. El nou regim li va retre homenatge i reconeixement públic abans de la seva mort, el 1945.

La burgesia terrassenca havia demostrat el rebuig a qualsevol possibilitat d’acord amb els treballadors des dels temps de Junta Local de l’Institut de Reformes Socials. El recurs al força, sigui del Somaten o mitjançant els Sindicats Lliures que ella controlava o amb el suport de l’exèrcit com en els cops d’esta de Primo de Ribera o Franco mostraven el seva naturalesa antidemocràtica. La dura repressió exercida per la Falange d’Emili Matalonga era acceptada per tal de garantir el seu poder, posat en perill durant el període republicà. La comparsa feixista era això, malgrat alguns del seus membres no fossin conscients, el poder real restava de nou en els que sempre havien manat a la ciutat.

La riuada del 1962 deixa al descobert la brutalitat i la inhumanitat de la societat capitalista, de la dictadura franquista i del poder local. La nova forma d’enriquiment de la burgesia era l’especulació urbanística, facilitada pel més radical, inhumà, criminal i interessat laissez faire de les autoritats de la dictadura els veritables responsable de la tragèdia.

Terrassa era una ciutat en construcció –havia passat, dels 45.081 habitants del 1940, als 161.679 del 1975– i un espai d’especulació però alhora també d’una forta conflictivitat, el control social ja no era tan senzill. El bloc de poder salista s’anava debilitant, els grans empresaris fugen cap Barcelona, Terrassa és el lloc on està la fabrica, però no un espai de relacions socials d’alt nivell. La crisi del tèxtil posarà punt i final al vell salisme. Però la burgesia anirà fent un nou camí ara de la mà de l’Opus Dei, així l’alcalde Josep Clapes representa l’inici del canvi, que es consolidarà amb Josep Donadeu. Els vell bloc salista s’integrarà, en bona part, en aquest grup polític religiós que controlarà part del poder des dels anys seixanta a Espanya. De tota manera les institucions empresarials terrassenques continuaren essent decisives en les politiques locals desenvolupades, no serà fins la caiguda del regim franquista que aquest bloc de poder perdrà la seva capacita d’influència i apareixeran noves formes de relació entre el món empresarial i el poder democràtic. Relacions complexes i difícils d’harmonitzar, car uns defensen interessos privats i els altres els de tota la societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.