dissabte, 8 de desembre de 2012

La riuada del 1962: història, memòria i responsabilitats


La riuada del 25 de setembre de 1962 és una moment històric fonamental per la formació de la memòria col•lectiva de la ciutat de Terrassa i un punt d’inflexió en el seu esdevenir històric. La memòria, pot ser construïda en forma de mite, sense realitat històrica contrastada, però l’experiència real dels fets patits pels terrassencs i terrassenques han quedat perfectament recollits en la seva consciència i, en aquest dies de record, que no commemoració, en diferents treball d’una qualitat excepcional i de lectura obligatòria. Dos de caire periodístic i històric: el Jaume Valls i Vila, “La riuada de 1962. La catàstrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme”; el de Ferran Sales Aige i Lluís Sales Favà, “La Riuda de Franco” i un bàsicament històric, que publicarà la Fundació Torre del Palau.


Un fet tan transcendental per a la història de la formació del Vallès Occidental i de la Catalunya obrera del segle XX, sota la dictadura franquista, no podia passar desapercebut als historiadors, ni a la ciutadania. El miler de morts, els milers de damnificats i els ingents danys materials, resultat de la negligència d’un règim polític que tenia com a objectiu garantir l’obtenció de beneficis d’una classe dominant aliena al patiment del poble i, aliada del poder dictatorial, ha estat considerat, per les institucions democràtiques, un bon moment per donar a conèixer els fets històrics i analitzar com aquest influïren en la lluita per la millora de les condicions de treball i vida de les classes populars, la democràcia i la justícia social

Recuperar la memòria històrica dels fets d'una de les pitjors tragèdies de la comarca i de Catalunya; retre homenatge a les víctimes, de les quals no existeix una xifra contrastada per que moltes estaven empadronades; donar testimoni del criminal laissez faire de l’administració municipal franquista; conèixer el procés d’enriquiment d’una classe burgesa aliada de la dictadura; estudiar i analitzar les lluites endegades per part de les classes populars d’origen immigrant o no i la repressió patida és el que pretenen molts de les activitats desenvolupats durant aquells anys a la nostra comarca i als municipis afectats.

Com a historiador i ciutadà, no he deixat mai de pensar en la necessitat de recuperar aquest passat tan colpidor de la nostra història, sobre el que ja vaig treballar quan coordinava el Projecte per a la recuperació de la memòria històrica de la lluita antifranquista de Terrassa, 1939-1979. Combat por la llibertat. Ara ho he tornat a fer: amb el catàleg de l’exposició, organitzada per l’Ajuntament i el Museu de la ciutat: “La riuada del 62 a Terrassa. L’abans i el després de la ciutat”, instal·lada a la Sala del Tinellet del Castell Cartoixa de Vallparadís; un capítol sobre la riuada i l’origen del moviment veïnal al llibre de la Fundació Torre del Palau. I una reflexió sobre historia, memòria i responsabilitats –la vaig fer al mes de juny de 2012 per la revista d’Història de Terrassa, TERME– preveient als lectors i ciutadans sobre l’oblit de les responsabilitats i dels responsables, directes i indirectes, de la tragèdia.
La lectura de diferents articles, del Diari de Terrassa, sobre els fets és el que m’ha empès a traslladar algunes reflexions als lectors, al voltant de la memòria en general i, de les riuades del 1962 en particular, hom pogut comprovar, que el reconeixement dels errors o el silenci prudent, no és de cap manera el modus operandi de molts dels responsables de la tragèdia anunciada. La qual cosa posa en evidència, que no voler fer memòria és una forma de defugir de les responsabilitats.

Analitzar els fets històrics és avaluar-los a la llum del present, que és qui ens porta a interrogar-nos sobre el passat, però no de forma neutral, sinó amb l’objectiu de resoldre les qüestions que ens amoïnen o interessen en el present. L’historiador contraposa els diferents punts de vista, els valora i el presenta per tal que es pugui fer l’anàlisi i la valoració del fets històrics, però no amb voluntat judicial, sinó de recerca de la veritat i de revalorització de la ciència social com a eina de coneixement i de construcció d’un pensament crític, que és una forma d’evitar el totalitarisme.

Els historiadors, com diu Fontana, seguint al mestre Pierre Vilar, tenim un compromís una gran responsabilitat davant de la societat, “a la que no solo hemos de explicarle qué sucedió en el pasado, que en el fondo es la parte menos importante de nuestro trabajo, sino que hemos de enseñarle a lo que Pierre Vilar llamaba “pensar históricamente,” que implica no aceptar sin crítica nada de lo que se pretende legitimar a partir del pasado y no dejarnos manipular por quienes pretenden jugar con nuestros sentimientos para inducirnos a no utilizar la razón.”

Per això, en el cas de les riuades de 1962, un cop exposats i coneguts els fets, comença la feina de l’historiador, que consisteix en realitzar una síntesi explicativa, que ens permeti esbrinar les causes dels fets i atribuir les responsabilitats corresponents. Si durant tota la dictadura franquista, la responsabilitat de la tragèdia terrassenca, del 25 de setembre de 1962, fou atribuïda a la natura desfermada, a la fatalitat de l’atzar o al destí que ja està escrit, el que els historiadors hem de mostrar a la ciutadania és que els responsables de la tragèdia tenen noms i cognoms i són els dels propietaris i especuladors que van vendre els solars a la llera de les rieres, els tècnics i polítics que autoritzaren la seva construcció o, res feren per impedir-la si eren il·legals. I l’església franquista, que cobrava per deixar treballar en diumenge als veïns que aixecaven les quatre parets i el sostre d’uralita, d’una miserable barraca, que malgrat tot, era la seva llar i l’únic lloc on aixoplugar-se humilment.

Alguns, jugant a la equidistància interessada, podran dir que els pagesos advertiren als nouvinguts de que aquell terreny on construïen era perillós, però, deixant de banda que era l’únic que podien adquirir, com podien pensar en la certesa d’aquestes afirmacions, si els venedors, les autoritats i la pròpia església els deien el contrari i, a més a més, els permetien construir-les sense gaires entrebancs. I com poden deduir, la resposta de molts davant d’un fets inqüestionables, era dir, que durant la dictadura es feia el que ordenaven els superiors; “obediència deguda” van dir els militars argentins i xilens i, molts del jutjats al procés de Nuremberg.

Els responsables d’aquesta tragedia, en qualsevol país democràtic, haurien estat jutjats pels seus delictes o crims (com en el cas dels assassinats de la dictadura franquista), però ans al contrari molts d’aquest prohoms, no només no van respondre mai per les seves actuacions durant la dictadura, sinó que van arribar a alts càrrecs en el nou regim democràtic. No és només una qüestió moral la que es plantegen els historiadors, que també, sinó de recerca de la veritat històrica, que és la funció social que tenim, com a forma de posar els nostres coneixements i treballs en mans dels ciutadans i que aquest i les seves organitzacions tinguin el dreta exigir justícia equitativa i reparadora. L’aplicació de les lleis és imprescindible, per tal de fer entendre als que no les respecten, que més tard mes d’hora aquesta els caurà a sobre. Trenca la sensació d’impunitat d’aquest crims de lesa humanitat o, sobre altres similar gravetat, és un garantia de futur per a una veritable democràcia.

A Terrassa, però, com diu Valls: En un país democràtic, amb separació de poders, la Fiscalia hauria actuat d’ofici contra els propietaris que els vengueren aquest solars en terrenys rústics i sense urbanitzar propers a la riera, o els ciutadans haurien denunciat aquests terratinents, i també ales autoritats que el permeteren o consentiren l’edificació en aquells indrets. Però Espanya estava sotmesa a una fèrria dictadura on el poder era unívoc i les autoritats no havien de retre comptes a ningú excepte al superior que els havia nomenat pel càrrec.

En definitiva, el problema que genera recuperar la memòria de les riuades de 1962 o de la lluita antifranquista, és el de les responsabilitats pròpies, familiars o de relació de pertinença ideològica. Les persones implicades directa o indirectament, es veuen obligades a recordar ja que són interrogades pel present (familiars, amics, coneguts, periodistes o historiadors) sobre les seves accions del passat, essent moltes vegades les respostes un exercici impossibles o la reconstrucció d’una mentida.

Quan les víctimes, cerquen la veritat dels fets, la que no és podia explicar, durant el règim franquista, es quan els possibles responsables, directes o indirectes, per acció o per omissió, veuen que més tard o més d’hora se’ls pot acabar exigint responsabilitats, potser no econòmiques, que també, sinó més aviat politiques i morals. Aquesta memòria de las víctimes, dels derrotats, de “Los nadie” dels que parla, Eduardo Galeano, és la que no volen els botxins que es reactivi. La mort i el patiments d’aquelles persones són un revulsiu per al present i una impuls per al futur, que justament el que cerca, és que les injustícies patides siguin reconegudes, reparades i es posin en marxa el mecanismes legals, socials i culturals per tal que no tornin a succeir. Per això, la memòria és incomoda perquè, des del passat, les víctimes ens recorden les seves esperances i ens interroguen a nosaltres que som els seu hereus i, alhora ens obliguen a reclamar justícia pel passat, en el present i pel futur.

Els responsable no volen recordar ni els errors, ni els delictes, ni els crims, però mentre aquests no estiguen resolts, una vegada i una altra, tornaran al present. La solució és la constitució de comissions de la veritat com instruments propicis per a la consecució de la veritat, la justícia y la reparació, incloses les garanties de no repetició. Però, el reconeixement de la culpa i la reconciliació es difícil en el terreny de la lluita d’interessos, de grups o de classes, els botxins són sempre poc partidaris d’aquests processos. Perquè el que fem els historiadors, es posar damunt la taula, els cadàvers sobre els que aquests han construït el present. Per això pels malfactors sempre es incomoda la memòria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.