Josep Fontana: “Més enllà de la crisi, la gran divergència” [AUDIO]

Del que voldria parlar no és tant de la crisi actual com del que està passant més enllà de la crisi: d’alguna cosa que se’ns oculta rera la seva aparença. Per explicar-ho necessitaré començar una mica enrere en el temps. Aquesta conferència va ser pronunciada per primera vegada (19 de novembre 2011) al Seminari per a Professorat d’Història d’Instituts d’Ensenyament Secundari fundat pel professor i amic Josep Fontana i en el que tinc l'honor de participar.

Ens vam educar amb una visió de la història que feia del progrés la base d’una explicació global de l’evolució humana. Primer en el terreny de la producció de béns i riqueses: la humanitat havia avançat fins a l’abundància dels temps moderns a través de les etapes de la revolució neolítica i la revolució industrial. Després havia vingut la lluita per les llibertats i pels drets socials, des de la Revolució francesa fins a la victòria sobre el feixisme a la Segona Guerra Mundial, que va permetre l’assentament de l’estat del benestar. No m’estic referint a una visió sectària de l’esquerra, ni menys encara marxista, sinó a una cosa tan respectable com allò que els anglosaxons anomenen la visió whig de la història, segons la qual, cito per la wikipedia, “es representa el passat com una progressió inevitable cap a cada cop més llibertat i més il·lustració”.

Fins a cert punt això era veritat, però no era, com se’ns deia, el fruit d’una regla interna de l’evolució humana que implicava que l’avanç del progrés fos inevitable -la il·lusió que teníem la història del nostre costat, és el que ens consolava en cada fracàs-, sinó la conseqüència d’uns equilibris de forces en què les victòries assolides eren menys el fruit de revolucions triomfants, que el resultat de pactes i concessions obtingudes de les classes dominants, sovint a través dels sindicats, a canvi d’evitar una autèntica revolució que transformés del tot les coses.

Per dir-ho simplement, des de la Revolució Francesa fins als anys setanta del segle passat les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que pertorbaven el seu somni, portant-los a témer que podien perdre-ho tot en mans d’un enemic revolucionari: primer van ser els jacobins, després els carbonaris, els maçons, més endavant els anarquistes i finalment els comunistes. Eren en realitat amenaces fantasmals, que no tenien cap possibilitat de convertir-se en realitat, però això no impedia que la por que despertaven fos autèntica.

En un article sobre la situació actual d’Itàlia publicat a La Vanguardia el passat mes d’octubre es podia llegir: “els beneficis socials van ser el fruit d’un pacte polític durant la guerra freda”. No només durant la guerra freda, si no és que parlem d’una “guerra” de dos-cents anys, des de la revolució francesa en endavant. El que aquest reconeixement significa, d’altra banda, és que ara no tenen cap inconvenient a confessar que ens van enganyar: que no es tractava d’establir un sistema que ens garantís un futur indefinit de millora per a tots, sinó que només els interessava neutralitzar els dissidents mentre eliminaven qualsevol risc de subversió.

Les pors que van pertorbar els somnis de la burgesia al llarg de prop de dos-cents anys es van acabar en els setanta del segle passat. Cada vegada estava més clar que ni els comunistes estaven per fer revolucions -el 1968 s’havien desentès de la de París i havien aixafat la de Praga-, ni tenien la força suficient per imposar-se en l’escenari de la guerra freda. Va ser a partir de llavors quan, havent perdut la por a la revolució, els burgesos van decidir que no necessitaven seguir fent concessions. I així segueixen avui.

Deixin-me examinar aquesta qüestió en la seva última etapa. El període de 1945 a 1975 havia estat en el conjunt dels països desenvolupats una època en què un repartiment més equitatiu dels ingressos havia permès millorar la sort de la majoria. Els salaris creixien al mateix ritme que augmentava la productivitat, i amb ells creixia la demanda de béns de consum per part dels assalariats, la qual cosa conduïa a un augment de la producció. És el que Robert Reich, que va ser secretari de Treball amb Clinton, descriu com l’acord tàcit pel qual “els patrons pagaven als seus treballadors prou perquè aquests compressin el que els seus patrons venien”. Era, s’ha dit, “una democràcia de classe mitjana” que implicava “un contracte social no escrit entre la feina, els negocis i el govern, entre les elits i les masses”, que garantia un repartiment equitatiu dels augments en la riquesa.

Aquesta tendència es va invertir durant els anys setanta, després de la crisi del petroli, que va servir de pretext per iniciar el canvi. La primera conseqüència de la crisi econòmica havia estat que la producció industrial del món disminuís en un deu per cent i que milions de treballadors quedessin a l’atur, tant a Europa occidental com als Estats Units. Aquests van ser, per això, anys de commoció social, amb els sindicats mobilitzats a Europa en defensa dels interessos dels treballadors, el que va permetre retardar aquí unes dècades els canvis que s’estaven produint ja en els Estats Units i a la Gran Bretanya, on els empresaris, sota el patrocini de Ronald Reagan i de la senyora Thatcher, van decidir que aquest era el moment per iniciar una política de lluita contra els sindicats, de desballestament de l’estat de benestar i de liberalització de l’activitat empresarial.

La lluita contra els sindicats es va completar amb una sèrie d’acords de llibertat de comerç que van permetre deslocalitzar la producció a altres països, on els salaris eren més baixos i els controls sindicals més febles, i importar els seus productes, de manera que els empresaris no només feien majors beneficis, en disminuir els seus costos de producció, sinó que debilitaven la capacitat dels obrers del seu país per lluitar per la millora de les seves condicions de treball i de la seva remuneració: els salaris reals van baixar en un 7 per cent de 1976 al 2007 als Estats Units, i ho han seguit fent després de la crisi.

Així es va iniciar el que Paul Krugman ha anomenat “la gran divergència”, el procés pel qual es va produir un enriquiment considerable de l’1 per cent dels més rics i l’empobriment de tots els altres. Als Estats Units, que citaré sovint per dues raons -perquè hi ha bones estadístiques sobre la seva evolució i perquè el que passa allà és l’anunci del que passarà aquí més endavant-, es va poder veure en vigílies de la crisi de 2008 que aquest 1 per cent dels més rics rebia el 53 per cent de tots els ingressos (això és més que el 99 per cent restant).

En les primeres etapes aquest procés potser resultava poc perceptible, però quan els seus efectes es van anar acumulant van acabar despertant la consciència d’una desigualtat social en constant augment. Al maig de 2011 Joseph Stiglitz va publicar un article que es titulava: “De l’1%, per a l’1% i per l’1%”, on deia que els nord-americans, que estaven contemplant com es produïen en molts països, per exemple en els de la primavera àrab, protestes contra règims opressius que concentraven una gran massa de riquesa en les mans d’una elit integrada per molt pocs, no s’adonaven que això passava també al seu propi país.

Aquest 1 per cent ha estat un dels lemes principals dels moviments d’ocupació que s’han desenvolupat en diverses ciutats nord-americanes. Però Krugman ha fet una anàlisi encara més afinada que mostra que és en realitat el 0’1%, és a dir l’u per mil dels nord-americans, els que concentren la major part d’aquesta riquesa. “Qui són aquests de l’1 per mil?, es pregunta: Són heroics emprenedors que creen llocs de treball? No. En la seva major part són dirigents de companyies (…) o guanyen els diners amb les finances”.

Els resultats a llarg termini de la gran divergència, que s’iniciava als Estats Units i a la Gran Bretanya en els anys setanta i que es va estendre després a Europa, van transformar profundament les nostres societats. Les conseqüències d’una immensa redistribució de la riquesa cap amunt no només s’han manifestat en l’empobriment relatiu dels treballadors i de les classes mitjanes, sinó que han donat als empresaris una influència política amb la qual, a partir d’aquest moment, els resulta cada vegada més fàcil fixar les regles que els permeten consolidar el seu poder.

Aquesta redistribució cap amunt no és el resultat natural del funcionament del mercat, com es pretén que ens creiem, sinó el d’una acció deliberada. El seu origen és netament polític. El primer programa que va inspirar aquest moviment el va expressar Lewis Powell a l’agost de 1971 en un “Memoràndum confidencial. Atac al sistema americà de lliure empresa “, escrit per la “United States Chamber of Commerce”, que es va encarregar de fer-lo circular entre els seus associats. Powell denunciava el risc que implicava l’avanç en la societat nord-americana d’idees contràries al “sistema de lliure empresa”, exposades no només per extremistes d’esquerra, sinó per “elements totalment respectables del sistema”, i insistia en la necessitat de combatre-les, sobretot en el terreny de l’educació.

El memoràndum tenia una primera part sobre l’amenaça que representaven els “estudiants universitaris, els professors, el món dels mitjans de comunicació, els intel·lectuals i les revistes literàries, els artistes i els científics”, i proposava plans d’atac per netejar les universitats i vigilar els llibres de text, per a això demanava a les organitzacions empresarials que actuessin amb fermesa. No m’ocuparé ara d’aquesta batalla de les idees, que ha arribat avui a l’extrem de proposar l’eliminació de l’escola pública, sinó d’una altra part del memoràndum que tindria conseqüències més immediates i transcendentals. Powell advertia: “No s’ha de menysprear l’acció política, mentre esperem el canvi gradual de l’opinió pública que ha d’aconseguir-se a través de l’educació i la informació. El món dels negocis ha d’aprendre la lliçó que fa temps van aprendre els sindicats i altres grups d’interessos. La lliçó que el poder polític és necessari, que aquest poder s’ha de cultivar assíduament i que, quan convingui, cal usar-lo agressivament i amb determinació “.

Per emprendre aquest programa es necessitaven organitzacions empresarials potents, que disposessin de recursos suficients. “La força resideix en l’organització, en una planificació i realització persistents durant un període indefinit d’anys”. Aquesta crida a la lluita política va tenir efectes immediatament en l’activitat de les associacions empresarials i sobretot de la “United States Chamber of Commerce”, que pretén ser avui “la major federació empresarial del món, en representació dels interessos de més de 3 milions d’empreses”. Aquestes associacions no només van emprendre grans campanyes de propaganda, sinó que van accentuar la seva participació en les campanyes electorals a través de Comitès d’Acció Política, en una activitat que ha augmentat considerablement des de 2009, després de la decisió del Tribunal suprem Citizens United, que ha liberalitzat les inversions de les empreses en la política, en nom del dret a la lliure expressió (és a dir, considerant a les empreses com a persones i atribuint-hi els mateixos drets). La gran quantitat de recursos proporcionats pels empresaris explica, per exemple, que la United States Chamber of Commerce invertís en les eleccions nord-americanes de 2010 més que els comitès dels dos partits, demòcrata i republicà, junts.

No es tracta tan sols de donatius per a les campanyes, sinó també de formes diverses de pagar els seus serveis als polítics, entre elles la de garantir-los la compensació quan deixen la política. I, sobretot, de la actuació constant dels anomenats “lobbyists”, que atenen les peticions dels polítics. En el passat any 2011 es calcula que les empreses han gastat 3.270 milions de dòlars en atendre els congressistes i als alts funcionaris federals. Les 30 grans companyies van gastar entre 2008 i 2010 més en això que en pagar impostos.

¿Que ha aconseguit el món empresarial amb aquest assalt al poder? El juliol de l’any passat, Michael Cembalest, cap d’inversions de JPMorgan Chase, escrivia, en una carta adreçada només als seus clients, que es va conèixer perquè la va descobrir un periodista, que “els marges de benefici han aconseguit nivells que no s’havien vist des de fa dècades”, i que “les reduccions de salaris i prestacions expliquen la major part d’aquesta millora”. “La compensació pel treball està als Estats Units en l’actualitat al mínim en cinquanta anys en relació tant amb les xifres de vendes de les empreses com del PIB dels Estats Units”.

Un altre benefici indiscutible ha estat la disminució de les seves contribucions al sosteniment de l’estat. El pes polític creixent de les empreses ha conduït a la situació paradoxal que aquestes escapin a la fiscalitat per la doble via de negociar retallades d’impostos i exempcions particulars, i de tenir llibertat per aflorar els beneficis en les subsidiàries que tenen en paradisos fiscals, on amb prou feines paguen impostos. Un estudi de novembre de 2011 conclou que el conjunt de les 280 majors empreses dels Estats Units no han pagat en els tres anys últims més que un 18’5% dels seus beneficis. Però és que una quarta part d’aquestes n’han pagat menys del 10%, i 30 de les més grans no han pagat res en tres anys, sinó que a sobre han rebut devolucions. El que es diu de les empreses s’aplica també als empresaris: del 1985 al 2004 els 400 americans més rics han passat de pagar un 29 per cent dels seus ingressos a només un 18 per cent, molt menys que els petits comerciants o els treballadors a sou. I quan Obama va pretendre que els que guanyessin més d’un milió de dòlars l’any paguessin el mateix tipus que el ciutadà mitjà nord-americà, no va aconseguir que el congrés aprovés la mesura. Com ha dit Stiglitz “els rics estan usant els seus diners per assegurar mesures fiscals que els permetin fer-se encara més rics. En lloc d’invertir en tecnologia o en investigació, obtenen majors rendiments invertint a Washington “.

Hi ha un tercer aspecte d’aquests beneficis que és la desregulació de les lleis que controlen alguns aspectes de l’activitat empresarial. Un estudi recent de dos economistes del Fons Monetari Internacional, que han analitzat el paper de les contribucions econòmiques de les empreses en la política, arriba a la conclusió, que llegeixo literalment, que “la despesa realitzada està directament relacionada amb la possibilitat de que un legislador canviï de postura a favor de la desregulació”. Això, que en el sector de la indústria els ha permès reduir, o fins i tot anul·lar, les despeses relacionades amb el control de la pol·lució, ha tingut en l’activitat financera unes conseqüències que són les que han conduït directament a la crisi de 2008.

Gràcies a la supressió de controls sobre les seves activitats, que va culminar durant la presidència de Clinton, les entitats financeres van poder llançar-se a un joc especulatiu amb derivats i altres productes d’alt risc, que semblaven més propis d’un casino de joc que de la banca, mentre els dirigents de la Reserva Federal estimulaven l’optimisme dels especuladors, rebaixant els tipus d’interès i animant al públic a què gastés, a que comprés cases amb crèdits hipotecaris i invertís en operacions financeres de risc.

Aquesta febre especuladora es produïa en un país que, com a resultat de la seva desindustrialització, estava convertint en una activitat fonamental el sector FIRE (Finance, Insurance and Real Estate, o sigui Finances, assegurances i negoci immobiliari). Una desindustrialització semblant s’ha produït a Gran Bretanya, que de ser “la fàbrica del món” va voler convertir-se en “el banc del món”, i que viu ara amb l’angoixa del que pot succeir si perd aquesta gran font d’exportació de serveis, tenint en compte la situació d’una economia en què “la demanda domèstica serà probablement escassa en molts anys (…), mentre els consumidors s’esforcen a fer front als seus deutes i el govern batalla per reduir el dèficit pressupostari”.

La nostra situació és més complexa, ja que si bé hem perdut el teixit industrial tradicional, comptem amb una considerable indústria de propietat estrangera a la qual proporcionem treball barat, és a dir que ens ha tocat el paper de receptors de la indústria que altres països més pròspers deslocalitzen, i que conservarem mentre els seguim garantint salaris baixos. La qual cosa em mou a preguntar-me com s’explica que, si el treball dels nostres obrers és poc competitiu, com s’argumenta per proposar rebaixes de sous i drets, Volkswagen, Ford, o Renault vinguin a fabricar cotxes aquí. En el que sí ens anem assemblant a les economies avançades és en el pes dominant que ha adquirit entre nosaltres el sector financer.

La influència política adquirida pels empresaris explica per què, quan s’ha produït la crisi -a Amèrica del Nord, a Gran Bretanya o a Espanya- l’estat ha anat a salvar les empreses financeres amb rescats multimilionaris, però no ha fet un esforç equivalent per remeiar la situació dels molts ciutadans que perden la casa, en ser incapaços de seguir pagant les hipoteques, ni per assegurar estímuls a les activitats productives per tal de combatre l’atur.

Lluny d’això, el que s’ha fet, per justificar els sacrificis que s’estan imposant a la majoria, és difondre la faula que la crisi econòmica es deu a l’excessiu cost de les despeses socials de l’estat, i que la solució consisteix en aplicar una brutal política d’austeritat fins que s’acabi amb el dèficit del pressupost, la qual cosa, com veurem, resulta impossible a partir d’aquesta política.

Val la pena escoltar aquesta història com l’explica Krugman: “En el primer acte els banquers es van aprofitar de la desregulació per llançar-se a una especulació desbordada, inflant les bombolles amb préstecs incontrolats, en el segon les bombolles van esclatar i els banquers van ser rescatats amb diners dels contribuents, mentre els treballadors patien les conseqüències, i en el tercer, els banquers van decidir emprar els diners que havien recuperat en donar suport a polítics que els prometien baixar-los els impostos i desmuntar les poques regulacions que s’havien imposat després de la crisi”. Pensen vostès que aquesta és una història exòtica, que només pot referir-se als Estats Units? Doncs no, nosaltres també vam tenir una bombolla immobiliària desbordada, inflada amb els crèdits que van concedir bancs i caixes d’estalvi. Ara estem en el segon acte, el del rescat “mentre els treballadors pateixen les conseqüències”. Ens queda el desenllaç, aquest tercer acte que, si no es fa alguna cosa per evitar-ho, serà semblant: és a dir, que es recuperaran els bancs, però no els llocs de treball, tal com està passant avui als Estats Units.

Ningú ignora que l’austeritat és incompatible amb el creixement econòmic. Peter Radford el sintetitza en poques paraules: “l’austeritat disminueix una economia. És un acte de retrocés. Disminueix la demanda. Els ingressos cauen. Pagar els deutes a partir d’una menor quantitat de diners significa que hi ha menys diners per a altres despeses. Del creixement es passa a la decadència “.

Una revisió del passat demostra que la política d’austeritat mai ha funcionat i que no té sentit en la situació actual. Ho sosté, per exemple, Richard Koo, economista en cap del Nomura Research Institute de Tòquio, que, després d’haver analitzat comparativament la crisi econòmica dels anys trenta, les dècades perdudes de Japó i la crisi actual als Estats Units i a l’”eurozona” , conclou que:

“Encara que evitar la despesa pública exagerada és la manera adequada de procedir quan el sector privat de l’economia està en plena forma i maximitza els beneficis, res resulta pitjor que la restricció de la despesa pública quan un sector privat en mal estat està reduint els seus deutes”. Actuar sobre una economia que estalvia però no inverteix reduint la despesa pública no fa més que agreujar la seva situació. Koo sosté que la crisi, que va començar en el sector immobiliari nord-americà, continua sent una crisi bancària, que ha acabat encomanant a l’economia i als comptes públics, i pensar que aquests problemes es resolen “amb una sobredosi d’ajustaments” i amb reformes constitucionals “és un complet disbarat”.

Més contundent encara és l’opinió que Krugman ha expressat aquesta mateixa setmana: “El més indignant d’aquesta tragèdia és que és totalment innecessària. Fa mig segle, qualsevol economista (…) us podia haver dit que l’austeritat en temps de depressió era una molt mala idea. Però els polítics, els entesos i, sento dir-ho, molts economistes van decidir, sobretot per raons polítiques, oblidar el que sabien. I milions de treballadors estan pagant el preu de la seva deliberada amnèsia”.

No ha estat el deute públic la causa de la crisi dels països del sud d’Europa. Una anàlisi de les xifres de les últimes dècades mostra que els problemes d’aquests països no procedeixen d’un excés de despesa pública, sinó que són una conseqüència de la pròpia crisi. Una anàlisi de la relació que ha existit entre el deute públic i el PIB d’aquests països, demostra que va estar millorant (això és disminuint) fins el 2007. L’endeutament posterior de l’estat és conseqüència de les càrregues que ha assumit com a conseqüència de la crisi bancària, no d’un excés anterior de despesa pública. Si llegeixen vostès la premsa, fixant-se en les dades que ofereix i no en la doctrina que predica, veuran que el que realment preocupa als nostres governants és com posar remei al problema que per al sistema bancari representen les grans inversions immobiliàries efectuades en anys d’eufòria en que aquestes fantasies s’estaven finançant amb els nostres estalvis.

No importa que economistes guardonats amb el Premi Nobel, com Stiglitz i Krugman, condemnin la política d’austeritat. Perquè resulta que, en realitat, aquesta política beneficia els mateixos que han causat el desastre i afavoreix la continuïtat del seu enriquiment. Com diu Michael Hudson: “No hi ha cap necessitat (…) que els dirigents financers d’Europa imposin una depressió a la major part de la seva població. Però és una gran oportunitat de guany per als bancs, que han aconseguit el control de la política econòmica del Banc Central Europeu (…). Una crisi del deute permet a la l’elit financera domèstica i als banquers estrangers endeutar a la resta de la societat”.

Els resultats es poden veure ja en l’experiència de Grècia, on les mesures d’austeritat imposades per la Unió Europea i el FMI estan posant en perill el creixement econòmic, i tenen unes duríssimes conseqüències socials: els suïcidis i el crim augmenten, la massa dels nous pobres està integrada per joves que no troben feina i per persones de mitjana edat que han perdut la seva, mentre falten als hospitals els medicaments essencials, incloent les vacunes, el que pot fer que ressorgeixin la poliomielitis o la diftèria.

Aquest comença a ser també el cas d’Espanya, on la premsa anuncia que el PP es proposa estalviar aquest any 6.000 milions en medicaments. Com diu Peter Radford: “Que l’hi diguin als espanyols! Ells han provat ja tota aquesta història de l’austeritat. Tant que la taxa d’atur és del 23%, mentre les mesures que l’han produït no han aconseguit frenar el dèficit públic, que està a punt de superar el límit del 8% que el govern espanyol s’havia fixat com a objectiu. S’imaginen el que passarà ara? Que els espanyols veuran augmentar el seu sofriment. Estan insistint en més austeritat per esprémer la seva economia cada vegada més”. I això, afegeix, “per reduir un dèficit que és menor que el dels Estats Units o el de Gran Bretanya”.

Una reflexió addicional sobre el caràcter més “empresarial” que “públic” de la crisi ens la pot proporcionar una informació publicada pel New York Times el 25 de desembre passat, que ens adverteix que la crisi dels bancs europeus, que els està obligant a desfer-se d’actius, crea bones oportunitats de negoci per a les empreses financeres nord-americanes que, malgrat els seus problemes, estan llançant-se a comprar a Europa. En efecte, en un article publicat a La Vanguardia el 15 de gener passat -i el fet mateix que un diari conservador publiqui aquest tipus d’anàlisi demostra el desconcert regnant entre la nostra burgesia- no només s’explica que els fons d’inversió nord-americans s’han llançat a comprar “gangues” europees, com empreses i bancs devaluats per la pròpia política d’austeritat, sinó que se’ns donen les raons: “La crisi bancària europea està beneficiant als fons estrangers que esperen a les portes d’Europa”. D’una banda compren empreses que han perdut valor perquè els bancs es neguen a donar-los crèdit, a la qual cosa s’afegeix que les mesures de recapitalització imposades als bancs els han forçat a “vendre actius per un valor de bilions d’euros”. Wim Butler, del Citi Group, no va dubtar a dir en una conferència pronunciada a Brussel·les: “D’aquí a uns anys tots els bancs europeus pertanyeran a estrangers”.

Les polítiques restrictives han arribat a tal punt d’irracionalitat que des del propi Fons Monetari Internacional s’ha començat a advertir als dirigents polítics europeus: “En la mesura que els governs pensen que han de respondre als mercats, poden ser induïts a consolidar massa depressa, fins i tot des del simple punt de la sostenibilitat del deute”. Com vostès saben, el president actual del nostre govern ja ha dit, quan es disposava a retre homenatge a la senyora Merkel, que el primer és complir amb el deure de sanejar els bancs i reduir la despesa pública: els llocs de treball, els hospitals o les escoles no són prioritaris.

Hi ha raons que ajuden a entendre la inhumanitat d’aquest capitalisme depredador. Richard Eskow, que va treballar en un temps per Wall Street diu: “La gent que pateix pels efectes dels pressupostos austers no són de la classe dels que [aquests capitalistes] coneixen personalment, sinó que es tracta d’empleats públics, com mestres, policies, bombers o funcionaris de programes socials, de gent que necessita ajudes del govern, com els pobres, i d’altres de la classe mitjana que han tingut la temeritat o de fer-se vells o de patir una incapacitat”. En realitat els “super-rics” no només se senten aliens a tots aquests, sinó que en el fons els menyspreen.

El que ha passat en els últims anys en la societat nord-americana, que va ser la primera a implantar aquestes regles, ens indica la classe de futur a què ens condueix a tots l’austeritat. Dues notícies de premsa publicades al voltant de Nadal de l’any passat il·lustren les seves dues cares. Sabem, d’una banda, que la “paga” dels dirigents de les 500 majors empreses va augmentar en un 36’5 per cent el 2010, alhora que augmentava en 1.600.000 el nombre de nens nord-americans sense llar, el que representa un augment d’un 38 per cent respecte el 2007. L’any passat, el de 2011, no ha estat tan bo per als negocis de Wall Street, però sabem ja que això no afectarà les pagues milionàries dels dirigents de Citigroup o de Morgan Chase, que cobraran més de vint milions de dòlars.

Els empresaris són conscients que l’augment de la desigualtat és nefast per al creixement econòmic, en termes globals. Com assenyala Robert Reich: “Amb tanta part dels ingressos i de la riquesa concentrada en els més rics, l’àmplia classe mitjana no té el poder adquisitiu necessari per comprar el que l’economia és capaç de produir (…). El resultat és la generalització de l’estancament i de l’atur”. Un memoràndum de la Reserva Federal nord-americana de 4 de gener recorda que el 70 per cent de l’economia nacional depèn de la despesa dels consumidors, i que la recuperació no serà possible si no augmenta la capacitat de consum de la classe mitjana.

Aquest plantejament sobre l’interès general no afecta als interessos immediats dels més rics, ja que una reducció global del creixement no implica una reducció simultània dels seus beneficis, que han seguit augmentant. I s’estan, a més, adaptant a la nova situació, amb l’esperança d’obtenir cada vegada més beneficis. El 16 d’octubre de 2005 Citigroup, la major empresa financera del món, publicava un informe amb el títol de Plutonomia, al que es va prestar poca atenció al moment, fins que, quan va començar a fer-se famós, Citigroup es va preocupar d’eliminar-lo per complet de la xarxa.

L’informe proposava el terme “plutonomia” per designar els països en què el creixement econòmic s’havia vist promogut, i en gran mesura consumit, pel petit grup dels més rics. Sostenia que “l’encariment dels actius, una participació creixent en els beneficis i el tracte favorable per part dels governs partidaris del mercat han permès als rics prosperar i capitalitzar una proporció creixent de l’economia en els països de “plutonomia”. L’il·lustrava amb les xifres de la desigualtat de la distribució de la riquesa als Estats Units, que comentava amb aquestes paraules: “No tenim una opinió moral sobre si aquesta desigualtat dels ingressos és bona o dolenta, el que ens interessa és que és important”. Opinaven, a més, que les forces que havien portat a aquest augment de la desigualtat en els vint anys darrers era probable que continuessin en els anys pròxims. De la qual cosa calia deduir que es crearia un entorn positiu per a l’activitat d’empreses que venguessin béns o serveis als rics.

La seva conclusió final era: Hem de preocupar-nos menys del que el consumidor mitjà faci, ja que la conducta d’aquest consumidor és menys rellevant per l’agregat final, que el que els rics facin. Aquesta és simplement una qüestió de matemàtiques, no de moralitat, concloïen.

I havien de tenir raó, perquè sabem que les empreses de béns de luxe (o, com es diu en el negoci, de “béns per a individus d’un valor extrem”, que The Economist ens aclareix que són aquells pels que “una bossa de 8.000 $ és una ganga“) estan augmentant espectacularment. LVMH -és a dir Louis Vuitton Moët Hennessy- va créixer en un 13% en la primera meitat de 2011 amb vendes de 10.300 milions. Una notícia publicada recentment a la premsa ens diu que mentre la matriculació d’automòbils va disminuir en conjunt a Espanya l’any 2011, l’excepció han estat els de luxe, la matriculació ha augmentat en un 83’1 per cent.

En algun moment -havien avisat els analistes de Citigroup- és probable que els treballadors s’oposin a l’augment de beneficis dels rics i pot haver-hi una reacció política contra l’enriquiment dels més acomodats, però “no veiem que això estigui passant, encara que hi ha símptomes de creixents tensions polítiques. De tota manera mantindrem una estreta observació dels esdeveniments “.

L’ofensiva empresarial no es limita, d’altra banda, a buscar avantatges temporals, sinó que aspira a una transformació permanent del sistema polític. Als Estats Units s’està tractant de dificultar l’accés al vot a àmplies capes de la població que es consideren poc afins als principis de la dreta: ancians, minories ètniques, pobres… A l’actualitat hi ha a Amèrica del Nord 12 estats que han introduït mesures restrictives del dret a votar (uns altres 26 les estan gestionant), la més important de les quals és l’exigència d’un document d’identitat com a votant, per a l’obtenció del qual s’exigeix ​​la presentació de documents com el carnet de conduir o l’acreditació d’un compte bancari. No sense problemes. Al juliol de 2011 el document li va ser negat a Wisconsin a un jove, amb l’argument que el comprovant del seu compte d’estalvi, que presentava com a identificació, no mostrava prou activitat recent com per servir per a aquesta finalitat. Més del 10 per cent de ciutadans nord-americans no tenen aquestes identificacions, i la proporció és encara major entre sectors que normalment voten pels demòcrates, incloent-hi un 18 per cent de votants joves i un 25% dels afroamericans.

Però l’amenaça a la democràcia no necessita formular-se amb mesures legals de limitació del vot, perquè el camí més efectiu és el control dels polítics per part de l’oligarquia financera. Robert Fisk feia recentment una comparació entre les revoltes àrabs i les protestes dels joves europeus i nord-americans en un article que es titulava “Els banquers són els dictadors d’Occident”, en què deia: “Els bancs i les agències d’avaluació s’han convertit en els dictadors d’Occident. Com els Mubàrak i Ben Ali, creuen ser els propietaris dels seus països. Les eleccions que els donen el poder -a través de la covardia i la complicitat dels governs- han acabat sent tan falses com les que els àrabs es veien obligats a repetir, dècada rere dècada, per ungir els propietaris de la seva pròpia riquesa nacional”. Els partits polítics, afirma Fisk, lliuren el poder que han rebut dels votants “als bancs, els traficants de derivats i les agències d’avaluació, recolzats per la deshonesta colla d’experts de les grans universitats nord-americanes, (…) que mantenen la ficció que aquesta és una crisi de la globalització en lloc d’una trampa financera imposada als votants”.

Michael Hudson, professor de la Universitat de Missouri, que havia estat analista i assessor a Wall Street, denuncia en un text sobre el que anomena “la transició d’Europa de la socialdemocràcia a l’oligarquia financera”, els efectes de les polítiques d’austeritat: “Una crisi del deute facilita que l’elit financera domèstica i els banquers estrangers endeutin la resta de la societat (…) per apoderar-se dels actius i reduir el conjunt de la població a un estat de dependència”. Al que afegeix que la classe de guerra que s’estén ara per Europa té objectius que van més enllà de l’economia, ja que amenaça esdevenir una línia de separació històrica entre una època caracteritzada per l’esperança i el potencial tecnològic, i una nova era de desigualtat, a mesura que una oligarquia financera va reemplaçant als governs democràtics i sotmet a les poblacions a una servitud per deutes. El resultat és “un cop d’estat oligàrquic en que els impostos i la planificació i el control dels pressupostos estan passant a mans d’uns executius nomenats pel càrtel internacional dels banquers” (no sé si serà oportú recordar que el nostre actual ministre d’economia procedeix del sector bancari nord-americà).

Hi ha un aspecte d’aquests problemes què ens convé reflexionar. Randall Wray sosté que la crisi nord-americana de 2008 no la va causar la insolvència de les hipoteques escombraries, perquè el seu volum no era suficient com per haver provocat per si sol aquest desastre, sinó que aquesta va ser simplement l’espurna que va desencadenar un incendi, les causes profundes eren l’estancament dels salaris reals i la desigualtat creixent, que empenyien a l’economia lluny d’una activitat centrada en la producció cap a una altra essencialment financera, dedicada al maneig dels diners. El més greu d’aquesta interpretació -adverteix- és que, atès que aquestes causes profundes no només no s’han remeiat, sinó que són més greus ara que el 2008, podria passar que una espurna semblant, com la insolvència d’un dels grans bancs nord-americans o un problema greu en la banca europea, tornés a iniciar una nova crisi, potser pitjor.

És per això que necessitem evitar l’error d’analitzar la situació que estem vivint en termes d’una mera crisi econòmica -és a dir, com un problema que obeeix a una situació temporal, que canviarà, per tornar a la normalitat, quan se superin les circumstàncies actuals-, ja que això fa que acceptem solucions que se’ns plantegen com a provisionals, però que es corre el risc que condueixin a la renúncia d’uns drets socials que després resultaran irrecuperables. El que s’està produint no és una crisi més, com les que se succeeixen regularment en el capitalisme, sinó una transformació a llarg termini de les regles del joc social, que ja fa quaranta anys que dura i que no es veu que hagi d’acabar, si no fem res per aconseguir-ho. I que la pròpia crisi econòmica no és més que una conseqüència de la gran divergència.

Què hem de fer? Hi ha, evidentment, un primer nivell d’urgència en què resulta obligat lluitar per salvar els llocs de treball i els nivells de vida. El Banc d’Espanya s’ha encarregat de comunicar fa pocs dies que el que tindrem aquest any, i molt probablement el següent, és més recessió i més de sis milions d’aturats. Costa poc imaginar la quantitat d’EROs i de retallades que això implicarà, el que ens obligarà a molts esforços puntuals per salvar tot el que es pugui.

Però el que revela la naturalesa especial de la situació actual és el fet que per a la generació que ara té entre 20 i 30 anys no hi haurà ni tan sols EROs, sinó una absència total de futur. I això només es podrà resoldre amb una política que vagi més enllà de la defensa immediata de les nostres condicions de vida, per enfrontar-se a les polítiques d’austeritat i que, sobretot, es proposi acabar amb el gran projecte de la divergència social que les inspira.

Com va demostrar la gran depressió dels anys trenta, quan eren molts els que pensaven que el vell sistema capitalista s’havia acabat i que el futur era de l’economia planificada a l’estil de la Rússia soviètica, la capacitat del capitalisme per superar les seves crisi i refer-se és considerable.

El problema immediat a què ens hem d’enfrontar avui no és, com alguns pensàvem fa uns anys, la liquidació del capitalisme, que ha de ser en tot cas un objectiu a llarg termini, perquè la veritat és que no disposem ara d’una alternativa viable que resulti acceptable per una majoria. I el que no pot ser compartit amb la majoria, per raonable que sembli, està condemnat a quedar en el terreny de la utopia, que és necessària per alimentar les nostres aspiracions a llarg termini, però inútil per a la lluita política quotidiana.

El que ens correspon resoldre amb urgència és decidir si lluitem per recuperar com més aviat un capitalisme regulat, amb l’estat del benestar inclòs, com s’havia aconseguit quan els sindicats i els partits d’esquerra eren interlocutors eficaços en el debat sobre la política social, o ens resignem a seguir patint sota les grapes d’un capitalisme depredador i salvatge com el que se’ns està imposant. De fet, el que ens proposen les polítiques d’austeritat és simplement que paguem la factura dels costos de consolidar el sistema en la seva situació actual, renunciant a una gran part de les conquestes que es van aconseguir en dos segles de lluites socials.

No és que no hi hagi signes esperançadors de resistència. No hi ha dubte que les ocupacions de places i les manifestacions de protesta tornaran a brollar aquesta primavera, empeses per la desesperació. Però el més important és saber si l’experiència dels efectes combinats de les retallades i l’augment de les càrregues servirà per retornar el sentit comú als qui van donar el vot a una dreta que prometia solucions i es limita ara a demanar-nos sacrificis, o si els seus votants es resignaran a acceptar mansament les conseqüències del seu error.

Penso que és urgent, per donar sentit i coherència a les protestes, que l’esquerra -una esquerra real que neixi més enllà de la traïció de la socialdemocràcia de les terceres vies- elabori noves formes de lluita i de millora, ara que ja hem après que la idea que el progrés era el motor de la història és un engany i que els avenços per al conjunt dels homes i les dones només s’han aconseguit a través de les lluites col·lectives. La setmana passada em van demanar en un diari de Barcelona que opinés sobre com seria d’aquí a cinc anys aquest capitalisme amb el qual ens ha tocat viure. I el que vaig respondre va ser que això depenia de nosaltres: el que tinguem d’aquí a cinc anys serà el que haurem merescut.

Text de la conferència que Josep Fontana pronuncià el passat 3 de febrer en el MUSAC, Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León. Podeu escoltar l’audio de la conferència AQUI PODEU ESCOLTAR-LA.