Terrassa
és filla de la indústria i la immigració –com Catalunya– i ho és en una relació
dialèctica, que generarà fortes contradiccions entre una burgesia caciquil i
explotadora i una classe obrera que lluitarà per recuperar els drets usurpats
pel cop d’estat franquista. El creixement
demogràfic i econòmic, juntament amb la lluita de classes, col·locarà a la
ciutat en el mapa econòmic i polític de l’Espanya franquista.
La
burgesia industrial terrassenca, nucli central de la classe dominant, bastirà
un nou món, així al llarg del segle XX iniciarà uns canvis tecnològics
transcendentals que milloraran la producció, incrementaven la productivitat i
lògicament els seus beneficis. La producció de llana regenerada, el pentinatge
i la filatura d’estam, amb productes de alta qualitat; donaran pas a la
diversificació industrial, el gènere de punt, la construcció de maquinària
tèxtil, la de components elèctrics gràcies a l’energia elèctrica, convertint la
vella Ègara en una de les grans fàbriques de Catalunya i Espanya.
Per
garantir aquesta expansió calien recursos financers, humans i noves
institucions de caire econòmic i polític. Així va néixer un important sector
bancari (Caixa d’Estalvis de Terrassa o el Banc de Terrassa), una escola
superior d’indústries dedicada a la formació de tècnics tèxtils, però noves
institucions (Cambra de Comerç o Institut Industrial de Terrassa). La burgesia
terrassenca, recolzada pels gran propietaris, mostrarà una extraordinària
endogàmia que la convertirà en un cercle tancat i cohesionat de unes poques
famílies; sotmeses i alhora representades políticament per Alfons Sala i el
salisme, que fen gala de terrassenquisme defensava llurs interessos privats i
de classe, recolzat en un paternalisme reaccionari, monàrquic, anticatalanista
i catòlic. La burgesia local tenia però, un objectiu de molt més ambiciós, volia
influir en la promulgació de lleis que afavorissin llurs interessos (el
manteniment dels aranzels, proteccionisme o legislació laboral), i això ho va
fer des de Madrid on sempre va tenir una important presència.
La burgesia
industrial controlarà el poder polític municipal, situant als seus homes a
l’ajuntament, però les decisions transcendentals es prendran sempre en petits
cercles empresarials. Políticament el salisme, anirà apropant-se a posicions
filofeixites, així, Sala serà a Catalunya l’home del Bloque Nacional de Calvo
Sotelo, defensant la unitat d’Espanya, la jerarquia, el corporativisme y
catolicisme. La derrota de la república democràtica permetrà el retorn de la
burgesia al poder, recuperaran les seves fabruiqesu en bon estat i preparades
per a la producció. El nou regim li va retre homenatge i reconeixement públic
abans de la seva mort, el 1945.
La
burgesia terrassenca havia demostrat el rebuig a qualsevol possibilitat d’acord
amb els treballadors des dels temps de Junta Local de l’Institut de Reformes
Socials. El recurs al força, sigui del Somaten o mitjançant els Sindicats
Lliures que ella controlava o amb el suport de l’exèrcit com en els cops d’esta
de Primo de Ribera o Franco mostraven el seva naturalesa antidemocràtica. La
dura repressió exercida per la Falange d’Emili Matalonga era acceptada per tal
de garantir el seu poder, posat en perill durant el període republicà. La
comparsa feixista era això, malgrat alguns del seus membres no fossin
conscients, el poder real restava de nou en els que sempre havien manat a la
ciutat.
La riuada
del 1962 deixa al descobert la brutalitat i la inhumanitat de la societat
capitalista, de la dictadura franquista i del poder local. La nova forma
d’enriquiment de la burgesia era l’especulació urbanística, facilitada pel més
radical, inhumà, criminal i interessat laissez
faire de les autoritats de la dictadura els veritables responsable de la
tragèdia.
Terrassa
era una ciutat en construcció –havia passat, dels 45.081 habitants del 1940,
als 161.679 del 1975– i un
espai d’especulació però alhora també d’una forta conflictivitat, el control
social ja no era tan senzill. El bloc de poder salista s’anava debilitant, els
grans empresaris fugen cap Barcelona, Terrassa és el lloc on està la fabrica,
però no un espai de relacions socials d’alt nivell. La crisi del tèxtil posarà
punt i final al vell salisme. Però la burgesia anirà fent un nou camí ara de la
mà de l’Opus Dei, així l’alcalde Josep Clapes representa l’inici del canvi, que
es consolidarà amb Josep Donadeu. Els vell bloc salista s’integrarà, en bona
part, en aquest grup polític religiós que controlarà part del poder des dels anys
seixanta a Espanya. De tota manera les institucions empresarials terrassenques
continuaren essent decisives en les politiques locals desenvolupades, no serà
fins la caiguda del regim franquista que aquest bloc de poder perdrà la seva
capacita d’influència i apareixeran noves formes de relació entre el món
empresarial i el poder democràtic. Relacions complexes i difícils d’harmonitzar,
car uns defensen interessos privats i els altres els de tota la societat.
