La Terrassa
del 1914 era una ciutat sotmesa pel caciquisme d’Alfons Sala i Argemí, un
industrial i polític local, que havia estat capaç de convertir-se en el
representant dels interessos de les classes dominants i d’una part de les
subalternes terrassenques, des de finals del segle XIX fins al primer terç del
segle XX.
La
Mancomunitat de Catalunya serà un espai de confrontació política entre els
interessos de l’estat espanyol, representat pels partits dinàstics de la
Restauració i els seus governs i el
catalanisme conservador representat per la Lliga Regionalista. Un dels homes fonamentals
en aquest enfrontament va se Alfons sala, el representant més destacat de la
monarquia espanyola a Catalunya. Un home havia rebut la visita del rei i la família
reial tant com a home públic i com a amic.
La pugna
que és dirimeix a Catalunya i a Terrassa, té una triple vessant: d’una banda la
lluita pel poder polític entre les classes dominants d’obediència espanyola i
les catalanistes; entre aquestes i el republicanisme en general i del catalanista
d’esquerres especialment i; finalment entre els interessos del capital i els
dels obrers representats per la CNT.
El
cacic terrassenc, Sala, lluitarà contra tots a Catalunya i a la ciutat. Va
sotmetre a les classes populars (amb dificultats creixents) i al nacionalisme
conservador (des de 1899 fins 1917), fins ser derrotat per aquest. No serà fins
l’arribada de la Segona Republicà que el catalanisme d’esquerres derrotarà la burgesia
local, de la mà d’una aliança, controlada per ERC.
Sala
volia fer a Catalunya o, almenys intentar-ho, amb el suport dels monàrquics
catalans, el que feia a Terrassa, car considerava, que els interessos de la
burgesia conservadora: regionalista o espanyolista, eren similars i només era
una qüestió de clientelisme polític. Com va succeir a Terrassa, on la burgesia
local, el va considerar capaç de garantir el desenvolupament econòmic –gràcies
als seus contactes amb l’Estat, va ser trenta anys membre de les corts
espanyoles– i la pau social, mitjançant la força –la que ell controlava: el
Sometent o, les de l’Estat: guàrdia civil, exèrcit– o el paternalisme del cacic
poderós, que gairebé tot ho podia aconseguir.
L’actitud
de la burgesia catalanista va ser la de defensar l’ordre (si calia amb la
repressió) com va succeir a: la Setmana Tràgica, la crisi de 1917, les vagues
del 1919 o el pistolerisme del 1920-23. En això coincidia amb la resta de les
classes dominants de Catalunya. La Lliga Regionalista només es plantejava assolir
els seu objectius polítics de forma pactada i Sala coneixedor d’aquest fet va
voler jugar aquest paper fins la dissolució de la Mancomunitat: intermediari
entre España i Catalunya i, entre les dues faccions de la burgesia catalana. El
fets, així o corroboren.
Alfons
Sala era favorable el 1904 a la primera proposta de Mancomunitat de Maura, el
1912, va ser president de la comissió del projecte descentralitzador de
Canalejas i el 1913 i 1914 defensar, el decret Dato, car aquet no posava en
perill el règim dinàstic sinó que li donava estabilitat. Sala intentava
convertir-se en el punt d’unió entre les reivindicacions del catalanisme
conservador i les elits polítiques i econòmiques espanyoles. Sala, des de la
Direcció General de Comerç d’Espanya, defensà la proposta de creació de les
zones franques, el 1915, al port de Barcelona, per facilitar les activitats
industrials i comercials durant la Gran Guerra. Va actuar com a representant
dels interessos de tota la burgesia catalana i en no aconseguir el seu propòsit
va dimitir amb la gratitud dels regionalistes.
El
punt d’inflexió entre salisme i regionalisme serà, el març de 1916, quan Prat
de la Riba presentà el manifest “Per
Catalunya i l'Espanya gran”. Que obria la porta a la participació en el govern
d’Espanya. La funció d’intermediació de Sala podia considerar-se innecessària.
Així l’Assemblea de Parlamentaris del 1917 ja no comptar amb el suport del salisme.
La burgesia catalanista conservadora regionalista de la Lliga es convertí en la
impulsora, amb el suport de la Mancomunitat i, sobretot, de l’ajuntament de
Barcelona de la nova Catalunya. Una regió que havia d’esdevenir el motor de la política
espanyola amb un projecte reformista, modernitzador en el terreny econòmic i
polític que permetria l’autonomia regional. El resultat va ser la participació
de dos catalans en el govern d’Espanya i l’inici d’una col•laboració amb el
vell règim monàrquic. Cambó s’encarregava de la Catalunya “en fora” i Prat de
la Riba de “la endins” fins la seva mort (1 d’agost de 1917). El 1918 i 1921,
Francès Cambó formar part dels governs d’Espanya presidits per Antonio Maura,
primer com a ministre de Foment i després de finances.
El
febrer de 1919 es crearà a Barcelona, la Unión
Monárquica Nacional, que representava el sector més dretà i unionista dels
monàrquics catalans. El creador i president va ser el diputat i cacic del
districte de Terrassa, Alfons Sala i Argemí, era un partit de de notables,
sense base social organitzada que tenia com a president d’honor era el marques
de Comillas. La UMN de Sala mai va aconseguir supera al electoralment la Lliga,
ni tinguda en compte pel poder central, de fet a partir, del 1922, pel govern
espanyol, Cambó i la Lliga eren una fracció monàrquica més, la qual cosa
deixava la UMN de Sala fora del joc de partits i en via morta.
Però,
Sala, no es rendia i durant la discussió de l’estatut elaborat pel govern (no
el de la Mancomunitat), el febrer de 1919. era l’únic diputat català a la
comissió dictaminadora i, la Mancomunitat li demanà que presentés el seu
document, ell però, va presentar una proposició personal que demanava l’autonomia
pels municipis i postergava la de Catalunya. Això, va ser considerat una
traïció per part del catalanistes, més quan el dinàstics havien votat a favor
del mateix a l’assemblea de la Mancomunitat.
La
col•laboració entre totes les forces conservadores des dels regionalistes fins
als partits monàrquics durant el període, 1919-1923, fou molt gairebé total.
Eren els anys de la lluita social (Vaga de la Canadenca, 1919)de de la brutal repressió
policial i militar i del pistolerisme.
El
cop d’estat de Primo de Ribera dels 13 de setembre de 1923 va tenir el
recolzament d’Alfons XIII, el suport de la UMN –Sala va ser present a Barcelona
la nit del cop, igual que Joan Lligué membre de la Lliga. Puig i Cadafalch
president de la Mancomunitat mostra la seva adhesió i de la institució que
representava al cop d’estat. Malgrat el decret, del 18 de setembre, que
prohibia el català als documents oficials i l’ús de la bandera catalana, el dia
següent encara el Consell de la mancomunitat fa un document d’adhesió condicional.
La justificació posterior del president va ser bàsicament que sense el respecte
a l’ordre establert que estava en perill imminent res es podia fer ni per la cultura
ni per l’economia de Catalunya. La traïció des del punt de vista polític i
històric, no es pas un fet excepcional, li va dir, a Josep Pla en una conversa
durant la Dictadura.
Els
darrers mesos del 1923, el govern de Primo de Ribera, malgrat tot, semblava que
no volia posar-se en contra el regionalistes conservadors conscient de la seva
força i del suport que tenien a la societat catalana. Finalment, després de destituir
a tots els diputats provincials i anomenar-ne de nous, va ser proclamar, el gener
de 1924, Alfons Sala com a nou president de La Mancomunitat. En els seu discurs
d’elecció va manifesta que ell va defensar la creació de la Mancomunitat de
Catalunya i que actuaria amb moderació. L’objectiu seria aconseguir fer-se amb l’electorat
no catalanista i, fins i tots del regionalista conservador i antirepublicà. La
seva política tenia com a objectiu treure de les institucions publiques amb influència
social i cultural als regionalistes de la Lliga. L’estat espanyol conscient de
que la pervivència de que la institució, podia servir en el futur amb nous
administradors per a utilitzar-la com a embrió de la voluntat autonomista
catalana, va optar per dissoldre-la. El ressentiment de Catalunya era evident,
com va explicar José Calvo Sotelo a Terrassa en un míting, explicant que ell
s’havia oposat ala dissolució. Però de fet el seu Estatut Provincial promulgat
el el 20 de març de 1925, era el que s’havia de utilitzar per dissoldre-la.
Sala, després d’haver estat triat president de la diputació de Barcelona i de la
Comissió Gestora del Serveis Coordinats de les quatre diputacions provincials,
va veure com els seu col•laboradors ere vetats, pel General Barrera veritable
home fort a Catalunya. La seva renuncia, el 25 de març de 1925, va posar punt i
final de la Mancomunitat de Catalunya. El rei l’anomenaria posteriorment Comte
d’Egara (1926) i el dictador, membre de l’Assemblea Nacional Consultiva (1927).
